Cementeri Municipal d'Alcoi
dissabte, 15 de setembre del 2012
La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura
Beneyto Gómez, Elisa i Vidal Pérez, Lluís: “La producció escultòrica funerària de Lorenzo Ridaura”, Revista de Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy.
Alcoi; Associació de Sant Jordi, 2012, pp. 168-171.
L’escultor Lorenzo Ridaura Gosálbez (Alcoi,
1871 – Anna, 1963) mereix un vertader estudi monogràfic, ja que va demostrar una
interessant evolució estètica i estilística al llarg de la seua vida i obra. En
esta ocasió, sols volem fer una aproximació per a sistematitzar les seues
etapes creatives a partir de la producció funerària, la majoria situada al
Cementeri Municipal d’Alcoi.
Ridaura pertanyia a una família de fabricants
de paper de fumar, el que li va permetre estudiar la seua vocació. Començà a
Barcelona amb l’escultor Marzal, però el que serà determinant en la seua
formació serà l’ingrés, a Madrid, i gràcies a una pensió de l’Ajuntament
d’Alcoi, al taller d’Agustí Querol, allà per l’any 1895. Querol gaudia de gran
fama i nombrosos encàrrecs, gràcies a l’especial predilecció que li tenia el polític
Cánovas del Castillo, cap del Partit Conservador, la qual cosa l’obligava a
rodejar-se d’un nodrit grup de col·laboradors. Així, trobem a Ridaura
participant en l’elaboració del frontispici de la Biblioteca Nacional i en el
conjunt de “la Glòria i els Pegassos” per al Ministeri de Foment, hui
d’Agricultura. També aprofitarà la seua estada a Madrid per a presentar-se en
diverses ocasions a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, amb obres com
“Mater Dolorosa”, “Retrato de Casanova”, “Justicia”, “Amor y Celos” o
“Semillas”, tot obtenint diverses medalles (1).
D’aquesta etapa, que podríem considerar de
formació, és precisament la seua primera gran creació al Cementeri: el panteó
de la família Moltó Valor. És el propi Francisco Moltó Valor, industrial i
alcalde d’Alcoi vàries vegades pels conservadors, qui fa l’encàrrec a un jove
Ridaura, amb la corresponent sol·licitud a la Comissió Municipal de Sanitat, la
qual atorga el permís en novembre de 1898. El conjunt havia de situar-se damunt
la galeria de Sant Sever, i consta de tres figures que representen a les
Virtuts Teologals: la Fe, l’Esperança i la Caritat. Tot i no conservar-se el
plànol, la premsa madrilenya recull l’esbós de la Caritat (2).
L’obra es pot qualificar de clarament classicista, tant pel material
emprat –marbre blanc de Carrara–, com per la composició purament triangular, el
tractament idealitzat de les figures, o la temàtica i la iconografia
tradicional, tot i que es permet algunes llicències. Així, la Fe, que es
presenta dempeus i recolzada en la Creu, porta una bena als ulls, ja que ha de
ser cega, així com un caliu i una palma del martiri a les mans, que en aquest
cas substitueix a la més comuna torxa encesa. A la part esquerra, asseguda,
està l’Esperança, amb l’atribut característic de l’àncora, que serveix per
aferrar-se a ella. I a la dreta, tancant la composició, trobem a la Caritat,
que porta un xiquet al braç –ací evita representar-la donant-li el pit, com sol
ser més habitual– i una petita flama. El conjunt es completa, a la part
central, amb el símbol clàssic del tempus fugit, el rellotge d’arena
alat, que representa la fugacitat de la vida.
Cronològicament, la segona escultura de Ridaura que podem veure al Cementeri és el famós “Àngel del Silenci”, situat al panteó de la família d’Agustín Gisbert Vidal, destacat industrial i propietari de “La Mistera”, que elegeix la primera parcel·la a l’esquerra de l’accés al recinte. A l’Arxiu consta l’adquisició del terreny en 1901, però no es conserva cap document del projecte. Per sort, un article de premsa de 1903 el presenta com a ja finalitzat i especifica que va ser dissenyat pel gendre del propietari, el pintor Cabrera, mentre que de la part tècnica s’encarregaren l’enginyer José Cort, pel que fa a la cripta, i l’arquitecte Vicente Pascual pel que correspon al monument megalític, a mode de dolmen celta. I l’àngel és eixa "esbelta figura en mármol, maravillosamente ejecutada por el escultor alcoyano y querido amigo nuestro, Lorenzo Ridaura" que menciona el cronista (3). Estilísticament mostra tendències ja clarament pertanyents a l’Art Nouveau, i un cert parentesc amb els àngels que va fer per a l’altar de l’església de Sant Jordi, contractats en 1915. També per aquesta època tornarà a establir-se a Alcoi (Querol havia mort en 1909); tanmateix, la seua estada a la capital no era obstacle per a tindre encàrrecs ací, com havem vist.
Com déiem, es tracta d’una obra que podem classificar com a modernista, amb no poques influències de Benlliure, a qui conegué a les exposicions madrilenyes. De nou utilitza el marbre blanc, però ara el drapejat vaporós i la sinuositat de les formes, les ales, els cabells i els gestos són molt més expressius, tot representant el moment en que l’àngel descendeix per a situar-se com a guardià damunt l’accés a la cripta. Ridaura ha abandonat l’idealisme classicista i anirà tendint progressivament cap a un simbolisme de tall expressionista i poètic. El tema sí és més habitual, el psicopomps o “portador d’ànimes”, i el seu referent iconogràfic més llunyà pot remuntar-se a la mitologia egípcia (4).
Aquesta evolució estètica cap a la modernitat
escultòrica tindrà la seua màxima expressió en les obres de la dècada de
1915-1925. Ara la realitat es percep de forma fragmentària, els contorns es
dilueixen, els límits es presenten indefinits, les faccions es fonen, molt prop,
en ocasions, de les creacions de Rodin (potser conegué la seua obra, i la
d’altres coetanis, a l’Exposició Nacional de València, en 1910), que s’han
volgut qualificar “d’impressionistes”. Ja ho anticipava a l'àngel del panteó Gisbert, però les característiques assenyalades
s’aprecien clarament als ja mencionats àngels de l’altar de Sant Jordi, o a la
pròpia figura eqüestre del màrtir capadoci que posseeix l’Associació de Sant
Jordi, datada en 1919. També són d’aquest moment diferents projectes de
monuments públics que no arribaran a ser seleccionats, com el de Cervantes a
Madrid, el del Dr. Moliner a València, o el del General Artigas a Montevideo.
Com a culminació d’aquest període de plenitud tenim el panteó per a la
família d’Enrique Carbonell Antolí, sens dubte l’obra més monumental de
Ridaura. L’industrial, propietari de la fàbrica de gèneres de punt
“Carbonell y Cia.”, havia estat amic personal i protector del nostre
escultor, fins i tot habilitant-li com a estudi, junt al pintor Julio Pascual
Espinós, unes dependències de la seua empresa. El propi Ridaura va dissenyar la
capella ardent de Carbonell quan va faltar en 1924, però res es conservava del
projecte del mausoleu. Per sort, de nou una nota de premsa ens posa sobre la
pista: en 1925, el seu amic Enrique Moltó Abad ha tingut a les seues mans
l’esbós del panteó i ens el descriu a la perfecció: “Sobre amplio basamento,
se posa la lápida sepulcral y en ella marca sus líneas una gran cruz.
Levantándose sobre aquel y lateralmente aparecen dos recogidos ángeles de
rígido y severo ascetismo: el ángel de la oración, que recoge las plegarias de
los buenos, para ofrendarlas a su Dios y el ángel del dolor que recibe en su
cáliz el oro finísimo de las tristuras de los que le quieren: unión mística que
con mano maestra ha creado el genio de Ridaura. Corona la obra, en rico
ambiente espiritualista, la Paz, arquetipándola un ángel de sincerismo
evocador, de dulcedumbre inefable, de placidez paradisiaca [...] Y surgen
después, en vigoroso y bello contraste, como una rapsodia de melodías, dos
soberbios obeliscos, de un franco-germanismo realista y cautivante [...]
hacemos fervientes votos, para que la distinguida familia del finado traduzca
pronto en nuestros Cementerios Municipales [...].” (5) Així doncs, en 1925 el
panteó encara no estava fet, i al registre del Cementeri no apareix cap
inhumació en ell fins a 1940, però deuria fer-se a finals de la dècada de 1920,
i se situa també a l’accés del recinte, però a la part dreta, enfront del d’Agustín
Gisbert. Les escultures de la cripta sí són posteriors, obra de Tomás
Ferrándiz.
De transició cap a una etapa ja de maduresa podríem qualificar la següent obra: el panteó per a Enrique Hernández Monllor, també industrial, filantrop, soci de Carbonell i amic de Ridaura, qui li havia realitzat ja un encàrrec d’un “Sant Jordi suplicant”, hui desaparegut. És el propi escultor qui fa la petició a l’Ajuntament republicà en 1931 –Hernández havia faltat en 1922–, tot concedint-li una petita parcel·la a esquenes del mausoleu de Carbonell. En esta ocasió sí conservem el plànol, que ens permet situar l’obra dins de l’Art Déco –ja ens descobria parcialment aquest vessant al de Carbonell–, caracteritzat per la puresa de línies geomètriques i les proporcions allargades (6).
El projecte consta de dues parts: per una
banda la tomba o accés horitzontal a la cripta, i per altra el monument
commemoratiu, tot i que finalment sols es va alçar aquest últim element
vertical. A la part davantera trobem un mig relleu que metaforitza a Hernández
com un àngel caritatiu, acompanyat també per la Virtut de la Caritat en forma
d’una religiosa amb un xiquet als braços. Es tracta d’una reinterpretació molt
lliure de l’artista, ja que no hi ha coneixement d’una tradició iconogràfica d’aquest
tipus. El missatge de la caritat com a element simbòlic es veu reforçat per un
versicle del Nou Testament que també apareix esculpit al frontal: “Quien permanece en Caridad, en Dios
permanece” (Sant Joan, 4, 16). Per darrere del cos principal trobem altre relleu
consistent en la Creu de la Passió. Remata el conjunt una figura de difícil
significació, fruit també d’una lliure interpretació per part de l’artista, que
consisteix en una matrona asseguda i coberta per una llarga túnica. El seu
rostre és l’únic element del conjunt que no està realitzat en pedra, ja que
sembla fou modelat en escaiola i pintat, d’ací el seu deteriorament. Una sèrie
d’atributs completen l’heterogènia composició: una corona de sempreviva, símbol
clàssic de l’ànima immortal, una torxa apagada cap per avall, metàfora de la
mort, i un rosari que pot referir-se a la vida piadosa i cristiana del finat.
La darrera escultura funerària que li coneixem a Ridaura és també l’única que no trobem a Alcoi. La família feia temps que s’havia traslladat a la localitat d’Anna, on havien instal·lat un parell de molins, i allí estava soterrada la mare de l’escultor, Constantina Gosálbez Tormo, des del seu traspàs en 1923. En setembre de 1930, el propi Ridaura sol·licita a aquell Ajuntament la compra d’una parcel·la de 6 metres quadrats al cementeri, que pagaria ja en 1934, data en la que havem d’ubicar aquesta obra (7). Les semblances amb el panteó d’Enrique Hernández són evidents, tant pel tipus de pedra com pel basament geomètric, a més de la figura de la matrona que ara apareix dempeus, amb l’únic atribut de la corona de sempreviva a les mans. En aquesta última etapa Ridaura sembla molt més contingut, la seua escultura ha perdut modernitat i torna a arquetips més clàssics, menys arriscats, amb un cert to malenconiós (8).
En conclusió, i com a proposta de sistematització, podríem dividir la producció de Ridaura en tres etapes: una de formació, que arribaria fins la mort del mestre Querol en 1909, i on el nostre escultor va experimentant diverses tendències a la recerca d’un estil propi; una segona de plenitud, on la influència de Benlliure, i potser indirectament també de Rodin, acaben per definir-lo, i en la que farà les seues millors obres entre el modernisme i el simbolisme expressionista, tot arribant fins a 1930; i una tercera i última de maduresa, on cada vegada es mostra més contingut i amb molt menys impuls creador, amb formes pròximes a l’Art Déco.
(1) Vegeu les fonts
consultades per a més detalls sobre aquests i altres aspectes de la biografia
de Ridaura.
(2) El que demostra que el
nostre escultor ja comptava amb un cert renom a la capital (Heraldo de Madrid, 1898). La resta
de la informació prové del corresponent expedient de l’Arxiu Municipal d’Alcoi
(AMA, 1898).
(3) AMA (1901) i Heraldo de Alcoy (1903).
(4) Vegeu les
aportacions al respecte d’aquesta obra d’Espí
(1972) i Ruiz (2011).
(5)
Moltó (1925).
(6) AMA (1931). Per a més
informació sobre aquest panteó, vegeu el nostre article al Ciudad (Beneyto; Vidal,
2010).
(7) Actes dels Plenaris
de 1923 a 1935, Arxiu Municipal d’Anna. Citades per Bellot; Benavent (2007)
(8) Caldria analitzar
les circumstàncies personals per les que travessà l’artista, però és cert que
ja no tindrà encàrrecs d’importància. Acabarà per traslladar-se també a Anna, i
tant ell com el seu germà Mario seran soterrats al panteó de sa mare.
FONTS CONSULTADES
Abad
Segura, Rafael
(2002). Personajes alcoyanos.
Cocentaina: Gráficas Agulló.
AMA (1898). Panteón de Don Juan
Francisco Moltó Valor. Exp.
005761/020.
—— (1901). Panteón
Familia Agustín Gisbert Vidal. Exp.
005761/018.
—— (1931). Panteón Lorenzo Ridaura Gosálbez.
Exp. 005761/071.
Bellot, Josefa; Benavent, Gonçal
(2007). Anna: un encuentro con su historia. Anna: Ajuntament.
Beneyto
Gómez, Elisa; Vidal
Pérez, Lluís (2010): “Panteons oblidats de Lorenzo Ridaura”, en Ciudad de Alcoy, 1 de novembre. Alcoi.
Coloma
Payá, Rafael (1987). 100 alcoyanos insignes. Alcoi:
Gráficas El Cid.
Espí
Valdés, Adrián (1972). “Esculturas de Ridaura en el
Cementerio de Alcoy”, en diari Información, 1 de desembre. Alacant.
Espí
Valdés, Adrián (1974). “Escultura y escultores en Alcoy”.
Alcoi: Imprenta La Victoria.
Heraldo
de Alcoy (1903). “Panteón de Agustín Gisbert Vidal”,
19 de juliol. Alcoi.
Heraldo
de Madrid (1898). “Grabado de una
figura del monumento de Francisco Moltó Valor”, 24 de novembre. Madrid.
Moltó
Abad, Enrique (1925). “Un boceto de panteón”, en Diario
de Alicante, 2 de febrer. Alacant.
Ruiz
Jiménez, Mª Crispina (2001). “L’última residència:
Panteons de la primeria del segle XX”, en Revista
Eines, nº 19. Alcoi: IES Pare Vitòria.
Ruiz
Jiménez, Mª Crispina (2011). “Panteón de la familia de
Agustín Gisbert Vidal”, en Aa. Dd.
Catálogo de la exposición Camins d’Art.
València: La Llum de les Imatges.
Panteons oblidats de Lorenzo Ridaura
Beneyto
Gómez, Elisa i Vidal
Pérez, Lluís (2010): “Panteons oblidats de Lorenzo Ridaura”, en Ciudad de Alcoy, 1 de novembre. Alcoi.
Dos panteons oblidats al Cementeri d'Alcoi
BENEYTO GÓMEZ, Elisa i VIDAL
PÉREZ, Lluís (2010): “Dos panteons oblidats al Cementeri d’Alcoi”, Ciudad de Alcoy, 25 d'octubre. Alcoi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)